No m’ha donat per ser crítica de cine ni res semblant però vull parlar de una de les ultimes pel·lícules que m’ha deixat fascinada fa uns dies: Inception.
“No debes de tener miedo de soñar a lo grande”
Una de les tantes frases que se’m tatuen al cervell tal com si formessin part de la meva pròpia pel·lícula particular. Inception ens parla dels somnis, de les projeccions, de les paradoxes, del subconscient i de la fina línia que separa tot això de la realitat. El director Christopher Nolan ja s’ha codejat varies vegades amb la ment humana (Memento, Matrix) i aquesta vegada ens planteja un univers oníric flipant que fa que no treguis l’atenció de la pantalla en cap moment. Cal a dir que em sobren les escenes d’explosions i tanta parafernalia del final, tot i que per altre banda em trec el barret amb la fantàstica banda sonora que ens regalen de la mà de Hans Zimmer i amb la magnifica aportació que fa de Édith Piaff amb Non, je ne te regrette rien com a referència per a que els personatges es puguin despertar dels somnis profunds.
A part de les d’influències que Nolan deixa caure infinitat de vegades, surt el tema del tòtem. Un objecte únic i particular amb el qual ens fa a l’espectador particip i jutjar si el que veiem és realitat o no. Crec que és una peça clau. Tothom té referències per saber que tot segueix al seu lloc, que tu segueixes sent el mateix i que segueixes dins la teva vida “real”. El problema és quan no saps si ho és o no.
Di Caprio fa un papelón. Les meves perspectives apuntaven més cap a la petita Juno (Ellen Page) però em vaig equivocar, sembla fer un tracte correcte i sense implicar-se gaire en el paper cosa que fa centrar-nos totalment dins la historia del protagonista Cobb i seguir als personatges secundaris com el que són, però imprescindibles.
Plantejar-te somiar dins un somni no és la primera vegada que m’ha deixat sense dormir. I crec que somiar és un luxe que el tenim molt poc valorat. Quantes vegades t’has preguntat que el que estàs vivint no és real? I si aquesta vida fos un somni de 10 minuts “reals”? Mil preguntes més em sortirien ara mateix però em faltarien pàgines i pàgines.
En resum, Inception s’ha de veure. I no és una recomanació, és un MUST.
No hay comentarios:
Publicar un comentario